26.12.08

ÉS NADAL?


Aquests dies és Nadal. Nadal, que diferent que sona ara comparant-ho en com sonava anys enrere. Amb el temps s’ha esvaït la màgia que tenien aquestes festes i assegut a taula davant plats i plats de menjar, et preguntes a que treu cap tot plegat.

Tot era tan diferent quan érem petits... se n’ha anat la il·lusió, la sorpresa i només queda l’envoltori, la tradició per allò que va ser. S’ha esfumat aquella atmosfera diferent del 24 a la nit. El neguit pels regals d’aquella mateixa nit o la nit de reis tampoc hi és. Ni tan sols queda la cara d’estupefacció en veure que un tronc de llenya vomita paquets a ritme de cop de bastó.
L’essència religiosa potser no hi va ser mai, almenys per alguns, però ara amb els anys, i és normal, ja no queden ni aquells sentiments que feien aquests dies diferents.

Només perdura la decoració, la parafernàlia, però cada cop més orfe de sentit pels que ja no sóm menuts.

Perdura la il·luminació, cada cop més decadent a causa de la crisi, o una missa del gall posada en una mala hora que resisteix l’envestida del temps pel que suposa la tradició i perquè a tots ens agrada lluí d’abric nou, no ens enganyem.

Es mantenen els regals, però això és mèrit de l’esperit consumista que ens ho ha inculcat, no de la il·lusió de rebre o regalar obsequis als qui més estimem. Per sort o per desgràcia tenim de tot i estem empatxats “d’ofrenes”.

També aguanten les reunions familiars i els grans àpats, excessius pel meu gust i massa seguits. Pels qui tenim o tenen la sort de tindre la família a prop, no resulta res més que una altra reunió familiar. Una de tantes, on et recordes dels que ja no ens acompanyen i tot plegat o fa més trist.

Poc a poc ens abandonen les tradicions, fruit d’aquesta globalització galopant que avança i avança, o potser fruit de la desídia de la gent d’aquí que rebutja aquelles representacions o espectacles que li donaven un plus en aquesta recta final d’any.

Tot plegat i amb el desencant afegit de veure que hi ha realment darrera el “decorat”, el Nadal no és el que era. Tot i això, la vida és cíclica, i potser hem d’aguantar per passar el relleu a aquells que vindran i tindran la il·lusió intacta en aquestes festes.

7.11.08

Pinturichio


Amb la mirada posada a EEUU, ens girem cap a Italia i fem la reberencia a un gentleman del futbol.
Grazie ale!




FENT AMICS




Porto una hora assegut davant l'ordenador. Quiet, sense obrir la boca, però des d'aquesta petita sala de Sabadell he estat parlant amb un company universitari de Mallorca del que feia temps que no sabia res. M'ha donat temps de "xafardejar" les fotos de l'últim viatge d'un parent llunyà i organitzar un sopar per divendres amb els amics.

Ja deu fer 3 hores que estic davant de la pantalla. He enllestit feina que tenia pendent i continuo "parlant" en silenci, amb vells coneguts que hem trobo per la xarxa. Només la pluja del carrer i el ventilador de l'ordenador trenquen aquest silenci que ja comença a oprimir-me.

Miro per la finestra i continua plovent; pel carrer ni una anima. De fet, el temps no acompanya i ja es tard. El propietari del bar de sota casa abaixa la reixa i enfila, qui sap, el camí cap a casa seva.

Va, la última repassada als diaris i al correu i a dormir. "Nuevo mensaje en la bandeja de entrada". "Laura le ha agregado en su lista de amigos de facebook".

Laura? Quina Laura?? La fotografia de 2x2 que apareix a la pantalla hem treu de dubtes, però no m'evita la sorpresa. És aquella Laura que va coincidir amb mi el primer any de carrera. D'allò ja fa 6 anys i de fet, tampoc havíem tingut converses molt profundes, ni havíem compartit nits de festa els dijous universitaris amb la tal Laura.

Bé, per un tema d'educació i, que coi, de curiositat, confirmem la sol·licitud. Entro a la pàgina d'Inici del Facebook, per veure si hi ha agut moviment des de l'últim cop que hi he entrat. Segons això, tinc 142 "amics", 26 dels quals estan connectats. No està malament!! Ara entenc on està la gent. Abduïts per la pantalla, devorant el teclat amb ritme frenètic. S'ha acabat allò d'anar a fer una copa després de sopar. Ara el que es porta es engegar el PC i parlar, criticar, comentar la jugada amb el que el programa etiqueta d'amics, i tot via Internet. La conversa en qüestió segurament s’acomiadarà amb un "ens hem de veure, eh?!" o un "a veure si fem un soparet i ens expliquem les últimes novetats -que fa hores que teclegem- més en calma".

Arribat aquest punt, hom es pregunta cap a on anem. Realment la informàtica ens està apropant o ens tanca al nostre món de 6 metres quadrats amb tauleta, cadira (no especialment còmoda en el meu cas) i PC? Aquest coi de màquines ens permeten compartir una estona amb el nostre company aventurer que viu a Philipines, cas poc comú, però ens emmordassa una nit més, entre aquestes quatre parets parlant amb aquell amic que tens a 5 minuts de casa.

Entre mig d’aquest pensament, rebo un altra sol·licitud. Evidentment, el sol·licitant és d’aquells que et trobes pel carrer i ni et saluda, però que li faràs... L’acceptes i enganxes l’enèsim exemplar a la teva col·lecció particular “d’amics”. De fet, aquesta pàgina consisteix en engrandir el teu àlbum, indiferentment del grau de relació que tinguis amb els teus col·leccionats, no?!